jueves, 13 de julio de 2017

L'esperat dia del part


Totes pensem tenir un part fàcil, bonic, curt, sense dolor, vaja, un part idíl·lic i perfecte, almenys això m'imaginava jo. Estava convençuda que si els meus pensaments eren positius, tot aniria sobre rodes i no en volia ni sentir parlar de la Cesarea.
Però, en Max no portava intencions de sortir, a la setmana 37 es va girar, per fi col·locat, però sorpresa! a la 38 tornava a estar assegut quan normalment hauria d'estar encaixat. Tot apuntava que hauríem de programar una cesarea.
Quan vam anar al seguiment la setmana 39 quasi increïblement el Max tornava a estar cap per a vall, però no especialment encaixat. La setmana següent encara continuava ben col·locat, així doncs, ha esperar fins a la 40+6 i en cas de no haver nascut provocarien el part.

I així va ser, el matí del 20 de juny, arribàvem a les 8 del matí a la Teknon on coneixeríem al nostre petit.
Jo, ni dolors, ni intencions de posar-me de part. Els monitors marcaven contraccions, jo continuava sense dolor, en Max no estava fent pressió, per tant no dilatava i després de 8 hores sense canvis, ens van preguntar que volíem fer, podíem esperar, tot i que no hi havia garanties de part vaginal, així doncs, tot i el meu disgust, vam decidir que ja era hora de conèixer al nostre petit.

De sobte, em va envair una sensació de por, d'alegria, nervis, tot un cúmul d'emocions, ja havia arribat el moment.

Vaig entrar caminant, 
per primera vegada a la meva vida, en un quiròfan, crec que l'adrenalina se'm va disparar i vaig començar a tremolar, no tenia pas fred, però no podia controlar el tremolor.

Vaig seure a la taula i em van administrar l'epidural, jo que estava desitjant la walker epidural, què et permet estar en moviment durant el part, doncs, no va poder ser.
Al cap d'una estona ja no sentia les cames i tothom estava llest per començar. Semblaven tots amables i no estaven gens nerviosos a diferència de nosaltres que estàvem com un flam. Carlos em feia besets, i com reconforta que sigui al teu costat la teva parella.
De sobte, aquella olor inconfusible de socarrim, vaig pensar en porquets però sabia bé que es tractava de la meva pell, estaven fent la primera incisió, no sentia res. Al cap d'un moment aquella sensació de buidor i al segon aquell plor que mai oblidarem. 
Les llàgrimes em ragen per la cara i el meu home em fa petons, ja el tenim aquí. Pràcticament al moment ja el tinc a sobre el pit, davant meu els seus ulls penetrants em miren i jo encara ploro més, quina emoció tan gran. 
Marxen al costat a pesar-lo i mesurar-lo i el papa els acompanya mentre, jo me oblidat que m'estan cosint, sóc feliç, estem contents. Al moment ja els tinc al meu costat, de nou pell amb pell, amb el nostre fill, són uns moments màgics, no tinc paraules, no es pot explicar, s'ha de viure. I el tremolor encara continua, no puc parar, tota jo estic tremolant, ens deixen sols gaudint del moment. No sé, ben bé, quanta estona vam estar abans de pujar a l'habitació però va ser un dels millors moments de la meva vida.

Tornant a la primera frase del post, sí que vaig tindre un part fàcil, bonic, també curt i sense dolor, per tant puc dir que va ser perfecte, un part idíl·lic.

I vosaltres, com va ser el vostre part?


Per @Saidakn

---------


Todas pensamos tener un parto fácil, bonito, corto, sin dolor, vaya, un parto idílico y perfecto, al menos eso me imaginaba yo. Estaba convencida de que si mis pensamientos eran positivos, todo iría sobre ruedas y no quería ni oír hablar de la Cesarea. Pero, Max no llevaba intenciones de salir, a la semana 37 se volvió, por fin colocado, pero sorpresa al 38 volvía a estar sentado cuando normalmente debería estar encajado. Todo apuntaba que deberíamos programar una Cesarea. Cuando fuimos al seguimiento la semana 39 casi increíblemente Max volvía a estar boca a bajo pero no especialmente encajado. La semana siguiente aún continuaba bien colocado, así pues, ha esperar hasta la 40 + 6 y en caso de no haber nacido provocarían el parto. 

Y así fue, la mañana del 20 de junio, llegamos a las 8 de la mañana en la Teknon donde conoceríamos a nuestro pequeño.
Yo, ni dolores, ni intenciones de ponerme de parto. Los monitores marcaban contracciones pero yo seguía sin dolor, Max no estaba haciendo presión, por lo que no dilataba, después de 8 horas y sin cambios, nos preguntaron que queríamos hacer, podíamos esperar, aunque no había garantías de parto vaginal , así pues, a pesar de mi disgusto, decidimos que ya era hora de conocer a nuestro pequeño.
De repente, me invadió una sensación de miedo, de alegría, nervios, todo un cúmulo de emociones, ya ha llegado el momento.
Entré caminando, por primera vez en mi vida, en un quirófano, creo que la adrenalina se me disparó y empecé a temblar, no tenía frío, pero no podía controlar el temblor.
Me senté en la mesa y me administraron la epidural, yo que estaba deseando la walker epidural, que permite estar en movimiento durante el parto, pues, no pudo ser.
Al cabo de un rato ya no sentía las piernas y todo el mundo estaba listo para empezar. Parecían todos amables y no estaban nada nerviosos a diferencia de nosotros que estábamos como un flan. Carlos me daba besitos, y como reconforta que este a tu lado tu pareja. De repente, ese olor inconfundible a chamusquina, pensé en cerditos pero sabía bien que se trataba de mi piel, estaban haciendo la primera incisión, no sentía nada. Al cabo de un momento aquella sensación de vacío y el segundo aquel llanto que nunca olvidaremos. 
Las lágrimas me manaban por la cara y mi marido me daba besitos, ya lo tenemos aquí. 
Prácticamente al momento ya lo tengo encima del pecho, ante mí sus ojos penetrantes me miran y yo todavía lloro más, qué emoción tan grande.
Marchan a pesarlo y medirlo y el papa los acompaña mientras yo me he olvidado que me están cosiendo, soy feliz, estamos contentos. 
Al momento ya los tengo a mi lado, de nuevo piel con piel, con nuestro hijo, son unos momentos mágicos, no tengo palabras, no se puede explicar, hay que vivirlo. Y el temblor aún continúa, no puedo parar, toda yo estoy temblando, nos dejan solos disfrutando del momento. No sé, cuánto tiempo estuvimos antes de subir a la habitación pero fue uno de los mejores momentos de mi vida.
Volviendo a la primera frase del post, sí tuve un parto fácil, bonito, también corto y sin dolor, por lo tanto puedo decir que fue perfecto, un parto idílico. 

Y vosotras, como fue vuestro parto?

Por @Saidakn